Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

HISTÒRIA

Els inicis i la romanització

Els orígens de Vilagrassa daten de ben antic. La primera notícia la trobem en una antiga vil·la romana fortificada que estava situada al peu de l´antiga via romana de Barcino a Ilerda, vora el riu d´Ondara. Però cal que ens remuntem força temps més enrere per trobar els primers habitants de la contrada.

La romanització a la península Ibèrica va començar amb la segona guerra púnica, que enfrontava les tropes romanes i els cartaginesos, amb l´entrada a Empúries el 218 a C dels exèrcits romans. Aleshores, Roma es fa senyora del país i la seva influència va creixent al llarg del temps imposant els seus models i amb poc temps tota Hispània va quedar integrada a l´Imperi. Fou aleshores quan s´abandonaren els poblats dalt dels turons i es va anar ocupant progressivament la plana, més fértil i còmoda, ja que els perills d´atac gairebé havien desaparegut.
És dins d´aquest context en què situem la construcció d´una vil·la romana al lloc actual de Vilagrassa, datada en els darrers temps de domini romà, l´anomenat Baix Imperi.
Les vil·les eren grans hisendes agrícoles del camp romà, que servien com a gran centre agrari, però també com a residència permanent o temporal de la família propietària. Aquest és el cas de Vilagrassa, situada en un espai relativament alt, però molt proper a un curs d´aigua ( el riu Ondara) en una zona prou fèrtil, adient als cultius mediterranis i ramaderia bovina i porcina. Tenim vestigis al poble d´aquesta vil·la romana, que, a més a més, li hauria donat el nom: Villa Crassa, el nom de la qual podria venir d´un antic propietari anomenat Crasso. Es va localitzar part de les estructures de la vil·la al solar de Joaquim Galceran, vora la carretera N-II, en rebaixar el terreny l´any 1920. L´excavació fou duta a terme per l´Institut d´Estudis Catalans. Entre les troballes destaca un interessant mosaic datat als segles IV i , de 3,12 x 3,75m i conservat al Museu d´Arqueologia de Catalunya. S´hi van trobar també dos capitells compostos molt rudimentaris i la base d´una columna.
També es podrien provenir els carreus encoixinats de la base del campanar actual i que per les seves característiques fan pensar que la vil·la podia estar fortificada per defensar-se dels atacs enemics, com ara lladres o pobladors de l´entorn. Altres restes serien grans tallades al Mas d´Estadella.

L´edat mitjana - Aparició de Vilagrassa

Després de la caiguda de l´Imperi romà, la zona cau en decadència i no tenim constància d´un poblament important. Ans al contrari, la població restaria disseminada durant un llarg període d´anys. És una època molt confusa, amb l´atac dels pobles del nord, l´establiment visigòtic i la posterior denominació àrab.
L´aparició formal de la Vilagrassa actual després d´aquest període d´incertesa la trobem en el context de la reconquesta i de l´enfrontament entre els comtats catalans i els musulmans. Els límits fronterers es van mantenir més o menys al llarg de dos segles (IX i X) al llarg del Llobregat-Mig Segre i va provocar que la zona de l´Urgell i la Segarra es despoblés a causa de les freqüents incursions bèl·liques entre els comtats i la propera Lleida.
És entre 1015 i 1050 quan tenim les primeres notícies documentades de la zona per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer I. Aquest començà la conquesta de la comarca segarrenca amb incursions cada cop més freqüents a la plana, prenent i bastint castells i augmentant la seva presència. Es conserva un document del 25 de febrer de 1082 que ens explica que els comtes Ramon Berenguer II i Mafalda feren donació a Mir Ricolf, procedent de la casa de Pinós-Mataplana, del castell de Montalbà, situat al sud de l´actual terme de Vilagrassa.
La primera constància de Vilagrassa la tenim en la cessió del compte Ramon Berenguer III i Dolça de Provença a Gonter i la seva muller Na Júlia d´unes peces de terra del lloc de Vilagrassa, donació datada el 27 de novembre de 1121, on veiem que el lloc ja portava el nom actual i sembla constatar l´existència o tradició antiga d´un centre agrari fértil. El mateix any, el 28 de desembre de 1121, tenim documentada també una carta de donació de terres per plantar-hi vinyes al terme del lloc de Vilagrassa a favor de Bernat Guillem i la seva dona Maria.
Per tant es deuria mantenir un centre agrari al lloc de Vilagrassa, una mena de masia, que amb la reconquesta es va transformar en base avançada de les posicions cristianes durant la reconquesta. Tanmateix, a la documentació de l´època es parla de Vilagrassa com a lloc rural i no com a posició militar destacada.

La carta de Població

La Carta de Població és un exponent i exemple d´una font de dret local medieval, el qual cal cercar-lo en el moment de la crisi de l´imperi romà d´occident.
Una de les fórmules usades per repoblar fou la de l´incentiu de noves poblacions amb uns drets i unes llibertats per als seus nous habitants que no es trobaven a les rígides estructures de la Catalunya Vella. Sorgeixen per aquesta funció les cartes de població i franquícia, termes a través dels quals es designen un conjunt de documentació diversa encaminada a la promoció de la vida local. Eren atorgades pel rei o pel titular d´un senyoriu, fins i tot religiós, per fomentar l´ocupació d´un lloc o la permanència dels habitants, a través de la fixació de les condicions bàsiques de possessió del sòl i de residència i, en alguns casos, de les normes elementals de regència de la vida de la comunitat veïnal.
La Carta de Població de Vilagrassa, fou atorgada pel rei Alfons I d´Aragó i Catalunya el mes d´abril de 1185, des de Lleida als habitants de Vilagrassa. La carta és destacada no només per les condicions favorables que dóna als pobladors, sinó també perquè és exemple d´una nova organització social, lluny del règim feudal de la Catalunya Vella.
De fet, una bona part del document el dedica a enumerar les noves franquícies i previlegis d´aquells pobladors, totes les quals ja són senyal d´una nova organització social. Ben aviat el monarca deixa clar que la vial de què parlem és seva, i, essent així, els dóna, ell, tots els bons usos i franqueses necessaris per viure bé i millorar. L´afirmació positiva implica alhora una negació. En el nostre cas, de fet, es deroguen uns mals usos de marcat caràcter senyorial. Això resta més clar quan avançat el document, especifica que lliura d´eixorquies, intesties i cugucies als nous i futurs pobladors. També lliura, en principi, de pagar lleuda i usatge. Si les relacions personals feudals i els usatges són subtituïts, també val fer menció especial d´un altre aspecte de vital importància en l´organització d´una societat: la propietat immoble i de la terra.
El monarca són en propietat les cases, els horts i els farraginals. Per tant, la propietat urbana, la de cultiu i les pastures. S´indica que aquesta donació sancionava legalment una repartició anterior. En aquest sentit hem de dir que no és comú de veure en les Cartes de Població i Franquícia cap menció a particions o distribucions anteriors, ni tampoc que es faci referència a la dimensió de la parcel·la de la casa i l´hort. Els habitants de Vilagrassa, però, no estan exclosos de pagar un cens per la concessió feta pel monarca. Hauran de satisfer sis diners cada any per la festa de Nadal.
Els habitants de Vilagrassa també són capacitats per utilitzar lliurement -com a seva- l´aigua del reguer dos dies a la setmana i més si volen quan no perjudiquin els interessos reials. També concedeix l´aigua del Cercavins sense restriccions.

Els anys de domini reial

Un cop iniciat el repoblament, començaren a construir-se les cases i els primers edificis públics, seguint el cànons del romàntic tardà, enllaçant amb els primers corrents del gòtic. És en aquest context quan situem la construcció de l´esglèsia de Vilagrassa, iniciada poc després de la constitució de la vila i amb una magnífica portada. La parròquia de Vilagrassa va quedar inclosa en el bisbat de Vic, com la resta de les terres del comtat de Manresa. Posteriorment, el 1595 es va incloure a la nova diòcesi de Solsona, a la qual pertany encara avui.
Vilagrassa es mantenia com a vila reial dependent directament de la Corona catalanoaragonesa. Tanmateix, el 1223 Jaume I cedí la vila en feu a la seva germanastra Constança, casada amb Guillem de Montcada. Començà aquí un llarg periple del senyoriu de la vila d´unes mans a les altres, però sempre sota l´alt domini reial. Aquest fet protegí els habitants de Vilagrassa i comtarem amb l´ajut dels monarques en plets contra la també reial Tàrrega i amb Anglesola i la seva baronia. Els conflictes entre les tres poblacions marcaren els successos al llarg de tota l´època medieval, amb nombrosos enfrontaments i picabaralles entre els habitants de Tàrrega i Vilagrassa.
L´economia del poble era essencialment pagesa, basada en l´agricultura mediterrània (cereals, vinya i oliveres) complementada amb la ramaderia i l´horta.
La vila va ser seu d´un hospital. En època medieval gairebé a totes les viles hi havia un centre d´aquestes característiques, dedicat a l´assistència dels més necessitats i a l´atenció dels viatgers.
També tenim documentada, l´existència d´una petita comunitat jueva. El seu nom apareix a molts documents, així com la seva participació en qüestions locals.

El món modern

L´entrada a l´època moderna no va fer variar gaire les coses del nostre poble.
Malauradament, les nostres terres, fruit de la seva condició de lloc de pas i comunicació, van ser escenari altre cop de nombroses guerres. Una de les més cruentes va ser la dels Segadors del segle XVIII, quan les hosts castellanes es van fer fortes a Lleida. Aleshores, les picabaralles entre els castellans i els catalans van passar per la zona provocant requises i destrucció.
Les guerres no eren l´única preocupació dels vilatans. A més a més, s´hi sumaven les plagues, les males collites i la pesta. Una de les més cruentes va assolar Catalunya entorn el 1600.
Després d´uns anys de pau i prosperitat, la qüestió per la successió al tron va tornar a causar estralls a la comarca, escenari altre cop dels enfrontaments entre els dos exèrcits.
Tot i els estralls de la guerra dels primers anys, la resta del segle XVIII va ser una època de relativa tranquil·litat i estabilitat. Al llarg del segle anava augmentant la població, així com la producció. Fou època de transformacions, de noves construccions, de cultura i il·lustració ... en definitiva, de benestar, tot i les crisis per la inestabilitat del sistema. Vilagrassa va viure aquells anys un gran increment de població i va gaudir dels avantatges del moment.

Els segles XIX i XX

El segle següent va portar altre cop confusió, guerres i malestar. La guerra del Francès va mobilitzar actius de la comarca i sabem que el sometent de Vilagrassa va anar a Vic i van participar a la batalla del Bruc. Alhora, les nostres terres van tornar a ser camp de batalla cap a la conquesta de Lleida i altre cop destrucció i exili.
Fou aquest també un segle de grans canvis en les estructures socials mantingudes al llarg de segles. El 1833 es van abolir les senyories i els dilemes sobre els pobles, tot i que els senyors conservaren les propietats. S´acaben així tota la sèrie de privilegis sobre terres dels senyors i les rendes de què gaudien. Els marquesos de Cerdanyola van deixar de ser senyors de Vilagrassa, com també dels propers Claravalls i Castellnou. La darrera visita de la marquesa viuda havia sigut el 1802.
Uns anys més tard van arribar les desamortitzacions de Mendizábal (1835-37), quan l´esglèsia es veu obligada a deixar les seves propietats, i es va iniciar una destrucció important del patrimoni religiós.
Tot i els fets devastadors com guerres, sequera i plagues, la segona meitat del XIX va ser el moment de l´arribada de les millors tècniques de la zona, com el ferrocarril, la carretera, la llum elèctrica, el telèfon, el telègraf, l´aigua corrent, les escoles, la industrialització o el comerç. Van arribar progressivament a la comarca i a Vilagrassa ho féu de forma desigual, i no paral·lela a les poblacions veïnes. El tren, inaugurat el 1860, va passar de llarg de la vila, tot i circular a tocar de les cases. El 1861 l´aigua va començar a córrer pel nou Canal d´Urgell.
Tanmateix l´aigua va ser arrasadora un fatídic 23 de setembre de 1874, la famosa rubinada de Santa Tecla. La nit del 22 al 23 moltes poblacions de Catalunya es van veure arrassades per la força de l´aigua que es va endur horts, cases i vides humanes. A Vilagrassa la rubinada va venir de l´Ondara i el Cercavins. Hi van morir tretze persones.
Va iniciar-se també la revifalla cultural de la comarca, dins els corrents generals catalans com la Renaixença, amb l´aparició de societats recreatives, corals, revistes, artistes,... que impulsaven festes, actes o manifestacions culturals. La revifalla cultural i associativa també va florir a Vilagrassa, amb la creació d´uns grups d´aficionats al teatre, el Cor Nova Germanor i un equip de futbol. O la Sociedad Cultural Recreativa Centro Vilagrasense.
Eren anys també de revoltes obreres i camperoles, de lluites de classe i mobilització per millorar els drets dels treballadors. A Vilagrassa sabem que s´hi va fundar una Federació Obrera.
El poble va patir bombardeigs al llarg de la guerra. Un dels més cruents va ser el 5 d´abril del 1938, on van morir diverses persones de Vilagrassa. Uns disset joves del poble van ser cridats a files en l´anomenada Quinta del Biberó. En total van morir vuit vilagrassencs durant la guerra.
La postguerra fou penosa, amb limitacions i misèria. Foren anys de moltes penúries, que únicament l´esforç de la gent va poder solventar. Més endavant, durant la dècada dels anys seixanta, es va produir un rellançament econòmic a través de la industrialització, la mecanització del camp i les migracions de la població.
S´hi van establir algunes indústries i petits comerços. El redreçament social, polític i cultural va haver d´esperar uns anys més, fins a l´arribada de la democràcia que va seguir a la mort del dictador Franco.
Els anys noranta han portat també l´aparició de moltes associacions i entitats sense afany de lucre.